Ha caigut Carlos Fabra. Finalment. Semblava intocable, però res no és etern. Només l’amnèsia d’alguns i algunes. L’Audiència de Castelló ha condemnat a quatre anys de presó l’ex-president de la Diputació de Castelló i ex-president provincial del PP, per quatre delictes contra la hisenda pública en l’anomenat ‘cas Naranjax’. Fabra haurà de pagar una multa de 693.000 euros i indemnitzar Hisenda amb la mateixa quantitat. És poc –diuen molts amics valencians- pel molt de mal que ha fet el personatge. La seva ex-dona, María Amparo Fernández, ha estat condemnada per dos delictes fiscals i haurà de pagar 274.000 euros de multa i indemnitzar Hisenda amb la mateixa quantitat. Fabra, l’empresari Vicente Vilar i l’ex-dona d’aquest no han estat condemnats, en canvi, dels delictes de suborn i tràfic d’influències.

Enmig d’aquestes novetats i en referència al jutge Pablo Ruz, que el passat divendres va confirmar l’existència d’una comptabilitat del PP en negre, la secretària general dels populars, María Dolores de Cospedal assegura que al seu partit només hi ha una comptabilitat i que “els papers o comptes d’altres seran d’altres”, en referència a l’extresorer Bárcenas. La número 2 del PP no deu tenir gaire memòria. Si en tingués, recordaria una frase famosa del català i també popular Enrique Lacalle, que suposo sí deu conèixer el jutge Ruz.

L’estiu de 1997, quan feia poc més d’un any que Aznar era president del Govern espanyol i Rajoy ministre d’Administracions Públiques, unes paraules van caure com un gerro d’aigua freda sobre tothom. El dia 3 de juliol d’aquell any, Enrique Lacalle, que llavors era dirigent del PP de Catalunya i responsable del Consorci de la Zona Franca de Barcelona nomenat per Madrid, va tenir un atac de sinceritat i va admetre haver rebut diners del financer Javier de la Rosa, extrem que s’acreditava en unes cartes d’agraïment. Això va provocar un allau de crítiques però Lacalle es va negar a deixar el càrrec -com li exigien els adversaris- argumentant que “tots els partits han passat el platet” per finançar les seves campanyes.

L’episodi recordava El vestit nou de l’emperador, aquell conte en el qual un nen diu en veu alta el que la resta calla. Es va parlar, llavors, del problema (sempre ajornat) del finançament dels partits i es van fer declaracions que recorden molt les d’aquests dies. La direcció estatal del PP no va expedientar ni sancionar Lacalle. L’opinió pública estava pendent d’altres coses, com l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA. El febrer de 1998, l’Audiència Nacional va arxivar les diligències obertes contra Lacalle per suposats pagaments de Javier de la Rosa al PP entre 1989 i 1993. La Fiscalia Anticorrupció havia demanat el sobreseïment del cas per manca de proves i prescripció dels suposats delictes. Lacalle, avui, no exerceix cap càrrec dins de l’estructura del PP i és el president del Barcelona Meeting Point, important saló internacional del sector immobiliari.

L’escàndol que avui sacseja el PP -i d’altres casos de provada o presumpta corrupció que estan col·lapsant aquesta democràcia tan tendra- em fa pensar en la incapacitat que tenen els polítics d’aprendre de l’experiència de la resta i en la poca memòria que acompanya les seves accions més importants. Aznar atacava González amb una frase que va arribar a fer-se més famosa que una cançó de moda: “paro, despilfarro y corrupción”. Es podria fer servir ara.

La història oficial ens conta que, quan el PSOE perd el poder el 1996, el PP s’afirma i es consolida en el Govern a partir de nous valors, entre els quals impera una gestió més eficaç i honesta dels diners públics. Segons aquest relat tranquil.litzador, la nova dreta aznariana va venir a regenerar unes institucions que el felipisme havia deteriorat a causa de l’excés de confiança d’unes elits que -imbuïdes d’una missió històrica- van pensar que l’alternança en el poder era improbable. El PP havia de ser el medicament per curar Espanya de la corrupció i per això ens hauria de sorprendre tot el que avui està passant al voltant del cas Bárcenas i la xarxa Gürtel. Però la història oficial tendeix a la llegenda i aquesta acostuma a esborrar els detalls que la posen en dubte. Per això qui se sorprengui és perquè en té ganes.

“Tots els partits han passat el platet” va quedar, des de llavors, com una veritat mai no desmentida. Cospedal hauria de saber-ho.

Tagged with:
 

4 Responses to Cospedal no recorda el que va dir Lacalle

  1. Aniol ha dit:

    La Cospedal deu tenir la memòria “diferida en el tiempo” com el “finiquito” d’en Barcenas.

  2. Bernat Gispert ha dit:

    La primera frase d’aquest article:

    “Ha caigut Carlos Fabra. Finalment. Semblava intocable, però res no és etern.”

    dir que aquesta firmació és veritat, res és etern, fins i tot la mateixa sentència a Carlos Fabra. Avui, després d’una setmana de la sentència, sabem que la Fiscalia Anticorrupció la recorrerà:

    Publicat a l’ ara.cat, avui 27/11/2013.

    La Fiscalia Anticorrupció recorrerà la sentència de Carlos Fabra

    “Tots els partits han passat el platet”, i pel que sembla, inclòs entre ells es deuen favors.

  3. Carles Prat ha dit:

    La involució ètica dels partits polítics, arreu del mon,és molt preocupant i la colonització d’organismes com el judicial, encara ho és més.

  4. david ha dit:

    Pot ser no tinc raó, però sempre penso en el 3 % de Maragall, el 3% de l’obra pública son molts calers…tots han parat la ma, i ho faran, i ja miraran de fer les lleis que calgui per poder sortir ben parats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.