Ho veurem. Acabarem veient un partit o plataforma que es dirà alguna cosa semblant a “Socialistes pel Sí”. M’ho va anunciar fa molts mesos l’Antoni Dalmau, que no tenia previst dir adéu al PSC fins que hi hagués data per al referèndum sobre la independència. L’actitud de Pere Navarro i de la direcció va fer que ell, igual que d’altres socialistes, perdés la paciència i tirés pel dret. Dalmau –que va tenir càrrecs molt importants en el passat- ja ha pres part en alguns actes de caire sobiranista.

problemes psc-maria- 100ppp

Pere Navarro fa el que el PSOE espera que faci, ni més ni menys. El gran problema és que ho ha fet “tarde y mal”, que diuen els castellans. Per això ha aconseguit emprenyar tothom una mica, i per això ara és un líder més feble que fa uns mesos. Mentre, els anomenats crítics tenen un altre problema: volen fer la truita sense trencar els ous i potser no es refien gaire els uns dels altres. Com li vaig comentar un dia al Toni Comín, val més avançar-se als esdeveniments que deixar que els esdeveniments et posin en fora de joc. Les darreres paraules de Navarro (“sí que sobra gent al PSC”) anuncien un camí poc agradós per aquells que discrepin a la seu del carrer Nicaragua.

Un cop hem certificat que el PSC no canviarà i que ha unit la seva sort a la del PSOE, que vol dir a la sort del Govern Rajoy a efectes de la consulta sobre el futur de Catalunya, veig tres possibles escenaris: a) els crítics trenquen definitivament i munten una organització de socialistes catalans sobirans que, tard o d’hora, acaba demanant el sí a la independència i que aspira a reconstruir-se des del món local; b) els crítics aguanten com poden dins de l’estructura a l’espera que Navarro trontolli o se la foti definitivament; c) una part dels crítics marxa i una es queda dins del PSC, posant en evidència que els contraris a la direcció no tenen tantes coses en comú com sembla i que són incapaços d’arribar a confegir un projecte alternatiu. En el primer escenari, és imprescindible que hagi un líder reconegut que se sobreposi a la tempesta. En els escenaris dos i tres, el líder no acaba de sortir i el desconcert del socialisme català augmenta.

Un líder per a un socialisme català que no depengui de Madrid? Josep Pallach (1920-1977) posat al dia. Ni més ni menys. Va morir l’11 de gener del 1977, pocs mesos abans de les primeres eleccions generals espanyoles després de la mort de Franco. Pere Meroño i Glòria Rubiol han estudiat a fons la figura i l’obra d’aquest dirigent socialista que, de jove, havia militat al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), una formació contrària al comunisme estalinista de Moscou i els seus acòlits locals, la mateixa organització on va militar el meu benvolgut Pere Pagès (conegut pel seu nom literari de Víctor Alba). Molts pensem que Pallach, si no hagués desaparegut quan estrenàvem la democràcia, hauria disputat de manera clara el lideratge nacional i la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol.

Catalanista, social-demòcrata i ben connectat a Europa, Pallach sempre va marcar distàncies amb el PSOE. Meroño recupera una frase seva que ara és molt oportuna: “el que passa és que socialista del PSOE és molt difícil de ser-ho quan s’és català”. Ho tenia claríssim. Més que Joan Reventós i Raimon Obiols. Per això va tirar endavant el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que posteriorment va anomenar-se PSC-Reagrupament en contraposició al PSC-Congrés, que dirigien els altres dos. El 1978, va tenir lloc la fusió del socialisme català (en la qual van prendre-hi part els pallaquistes que no havien unit a Pujol o ERC) amb el PSOE, el naixement de les sigles que ara gestiona Navarro. Abans, a les eleccions esmentades de 1977, el PSC-Reagrupament va concórrer dins del Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició on els pallaquistes anaven del bracet de Convergència Democràtica, Esquerra Democràtica (el partit de Ramon Trias Fargas) i l’històric Front Nacional de Catalunya més alguns independents. En aquells comicis, per cert, Unió Democràtica es presentava en una altra coalició, amb el desaparegut Centre Català.

El 1974, el partit de Pallach deia coses com aquestes: “A tot l’Estat espanyol, la superació dels nacionalismes agressius passa per la reconeixença de les distintes nacionalitats que hi conviuen i que han de ser aplegades per una tasca comuna. Aquesta nova situació només serà efectiva amb unes estructures estatals federatives que respectin i garanteixin la llibertat dels pobles i de les regions d’Espanya, fent néixer un esperit de cooperació i d’amistat que serà sempre fraternalment ofert a Portugal”. Encara hi havia, fins i tot, ressons del vell iberisme federalista de Joan Maragall!

Segons el també desaparegut Heribert Barrera, que va conèixer bé Pallach, el veterà dirigent socialista no transigia en alguns assumptes fonamentals i un d’aquests era que, a Catalunya, els partits havien de ser “totalment de disciplina catalana”. Segons explica en un text del llibre col.lectiu Recordat Josep Pallach. Reflexió col·lectiva entorn d’un gran líder, “en Pallach tenia una actitud molt oberta pel que fa a les relacions amb les forces polítiques de fora de Catalunya. L’intent sindical de l’ASO i, per exemple, les seves relacions amb Antonio García López [advocat de Madrid que treballava als EUA i es movia prop dels socialistes històrics] i els seus amics castellans, ho demostren prou bé. Però, per molt lluny que acceptés d’anar en la col·laboració i en la coordinació, hi havia, tanmateix, per a ell, un principi intocable: cadascú havia de ser amo a casa seva. Malauradament, aquest no era el punt de vista del PSOE: ni del PSOE de Rodolfo Llopis ni del PSOE de després de Suresnes [el de Felipe González i els joves]”. Amb tot, i també segons Barrera, “tenint en compte els canvis demogràfics que s’havien produït a Catalunya durant les darreres dècades, un partit socialista nacionalment català ho tenia molt difícil. Potser hauria reeixit si els socialistes d’aquí haguessin format un bloc sense fissures. Però, amb divisions, les dificultats eren gairebé invencibles”.

Han passat molts anys des de 1977. A la Catalunya d’avui, les coordenades socials i polítiques han canviat profundament. També les demogràfiques. Hi ha algú disposat a retornar al punt on Pallach ho va deixar, salvant totes les distàncies? Potser, aquest cop, serà una dona. Una dona, jove i ben preparada. I sense por, és clar.

Tagged with:
 

5 Responses to De Pallach a algú que, ara, vulgui fer de Pallach

  1. Aniol ha dit:

    Crec recordar que quan va eixir la pseudo-democràcia (o democràcia tutelada per ja sabem qui) el PSC eren munió enfront de la delegació del PSOE a Catalunya, liderats per en Triginer, que tenien com a molt 200 militants. El problema va sorgir quan buncant finançament a la socialdemocràcia alemanya, en Brant va deixar clar que només reconeixeria i ajudaria a un sol partit socialista a l’estat espanyol.
    És fàcil entendre el què els hi passa ara al PSC, i també crec que a als d’UDC, que tenen uns deutes multimilionaris sense capacitat real d’afrontar a curt termini i m’imagino que tenen necessitat de renovar les pólisses de credit i els uns, si abandonen el seu “primo de zumosol” es queden a la més absoluta misèria i l’altre deu fer cas del què els hi posa condicions des de la gran banca.
    Vaja, al meu entendre, un episodi més de la nostra història on per interessos econòmics privats, posen en risc (o malbaraten del tot) els interessos de la societat que es vanten de defensar.
    Per aquests individus tenim un mot que els defineix clarament: BOTIFLERS

  2. Bernat Gispert ha dit:

    Jo em pregunto, tot i no ser socialista, si cal que sigui amb les sigles del PSC? Per fer-ho, primer han de trencar el contracte que tenen de submissió al PSOE.
    El socialisme català, si es que existeix el socialisme, no s’ha d’entendre només amb les sigles del PSC.

  3. Miquel A. Ferrer ha dit:

    Felicitats per aquesta iniciativa. Necessitem que se’ns expliqui la nostra història política i els per què de moltes coses que estan passant. Gràcies.

  4. Octavi ha dit:

    Una dona que es diu Rocío potser?

  5. rodenc ha dit:

    Premonitori i molt ben informat, vist com es els crítics del PSC actúen,ja era hora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.