Una de les fortaleses del discurs d’Artur Mas sobre l’Estat propi és que ell no és un independentista de tota la vida com ho és el seu soci i competidor Oriol Junqueras sinó un antic autonomista que se sent profundament enganyat pels poders espanyols i transforma paulatinament la decepció en una aposta de ruptura tranquil.la amb Espanya. Si no es té en compte aquesta dimensió psicològica, no es pot comprendre la determinació del líder de CiU. El que li ha passat a Mas també ho han experimentat molts catalans, altrament no s’explicaria l’èxit de la manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat i de la Via Catalana d’enguany. Si llegiu el darrer llibre de Germà Bel, Anatomia d’un desengany, ho veureu encara més clar i explicat amb dades per un exfederalista. Mas va considerar mort el pujolisme i la política del peix al cove quan va conèixer la sentència del TC sobre l’Estatut, però el va enterrar una mica més tard, quan va convocar eleccions anticipades fa un any, després de veure la gent al carrer i –atenció!- sense tenir abans enquestes elaborades expressament per auscultar el que podria passar-li a les urnes. Mas ni vol ni pot fer-se enrere.

Però, al costat d’aquest factor positiu, tot el procés que viu Catalunya està contaminat per un element que provoca confusió: l’ambigüitat del concepte “dret a decidir”, que ara es presenta tàcitament com a sinònim del dret d’autodeterminació per part de CiU i ERC, les formacions grans del bloc del sí. El terme “dret a decidir” no sempre va significar clarament dret d’autodeterminació o consulta sobre el futur del país. Artur Mas, el 20 de novembre de 2007, avui fa sis anys, va pronunciar una conferència important al Palau de Congressos de Barcelona, la presentació del que es va anomenar Casa Gran del Catalanisme, operació destinada a integrar en l’òrbita convergent persones provinents d’altres sectors ideològics, sobretot els crítics amb el tripartit que se sentien vinculats a les premisses bàsiques del nacionalisme català.

En aquella conferència, Mas va fer servir diverses vegades l’expressió dret a decidir. De la manera com ho va exposar llavors, s’entén que volia més competències i més blindades per al Govern de la Generalitat, no pas fer un referèndum sobre la possibilitat de sortir d’Espanya: “El dret a decidir de la societat catalana s’ha d’aplicar progressivament sense més límits que l’evolució democràtica de la societat i s’ha d’exercir sobre els temes que generin consensos més amplis en cada moment, encara que no siguin unànimes”. Per il·lustrar el seu projecte, Mas esmentava “el dret a decidir quines infraestructures volem com a país, un tema de màxima actualitat” i també esmentava la qüestió primordial de les finances públiques i es demanava això: “¿decidirem els catalans que volem administrar els nostres propis recursos econòmics, els que generem amb el nostre esforç? És a dir, algun dia decidirem que volem el concert econòmic?” D’això, ara, alguns en dirien tercera via, una tercera via que anava inclosa en el desplegament de l’Estatut autonòmic que havien aprovat els catalans en referèndum el 18 de juny del 2006.

En aquells moments, el president de Catalunya era el socialista José Montilla i el TC Constitucional encara estava examinant l’Estatut, llei orgànica que tenia el suport del poble català d’acord amb la legalitat espanyola. Mas era el cap de l’oposició i li faltaven tres anys per ser investit president. Llavors, CiU tenia una doble estratègia: atraure els descontents amb el tripartit i oferir un discurs que fos interessant per al seu públic de sempre sense espantar massa els que donarien el vot útil a Mas. L’ambigüitat pujoliana encara era imprescindible, tot i que era nacionalment més ambiciosa dins del gradualisme de tota la vida, potser perquè ja s’intuïa que el TC es carregaria el text estatutari. La picada d’ull als independentistes també hi era: “Molts dels que vàrem votar a favor [de l’Estatut] ho vàrem fer conscients que representava un salt endavant en l’autogovern, però que de cap manera significava una estació final de trajecte en el llarg camí de Catalunya cap a l’autogovern i les llibertats nacionals”. Tot era molt mil·limetrat: En cap moment d’aquest discurs de Mas apareix l’expressió “Estat propi”.

A finals de juny del 2010, el TC va sentenciar sobre l’Estatut del 2006: anul·lava 14 articles, en reinterpretava 27 i desvalorava la definició de Catalunya com a nació. El 10 de juliol del 2010 una manifestació a Barcelona de més d’un milió de persones, organitzada per Òmnium Cultural, esdevenia un clam de refús al dictat del TC. Darrere del lema, “Som una nació, nosaltres decidim” hi anaven dirigents de tots els partits de Catalunya (menys PP i C’s), dels gran sindicats i de diverses entitats de la societat civil. Havia començat el moment de la desconnexió mental dels poders espanyols per a molts catalans que, fins llavors, havien cregut en la via autonomista. Algú va parlar de l’emergència del català emprenyat, però això era una caricatura. El que va néixer llavors és el català sense por. Hi també va sorgir l’embrió del nou sobiranisme social i transversal.

Quan, passades les eleccions, Mas fa el seu discurs d’investidura al Parlament, el 20 de desembre del 2010, el país ja ha començat a canviar profundament. El concepte “dret a decidir” ha perdut ambigüitat i l’Espanya oficial és percebuda com el gran problema per moltes persones que mai havien participat dels referents independentistes. La crisi econòmica també contribueix a posar damunt la taula les contradiccions insalvables d’un model autonòmic que no dóna per més. El diagnòstic que fa Mas és dur i l’anunci és molt clar pel que havia estat sempre el llenguatge convergent: “S’ha constatat, tal i com van dir clarament alguns pares de la Constitució, que el pacte constitucional entre Catalunya i l’Estat tal i com el llegeix l’actual Tribunal Constitucional, no dóna més de si. El Tribunal Constitucional ha tallat de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional. Catalunya ha d’entendre que Espanya vol seguir sent una sola nació amb un sol Estat. I no sembla que res la faci canviar d’aquest propòsit. Hi té el seu dret i s’ha d’assumir. Tanmateix Espanya també ha d’entendre que Catalunya i el poble català no defalliran, com no ho han fet al llarg de la història, en la defensa del seu autogovern i les seves llibertats. Ens cal, per tant, forjar el nostre propi camí de futur, ens cal canviar i començar un nou camí”. Apareix un Mas que no té res a veure amb el Pujol del doble llenguatge i l’anar fent. El nou president ha entès que la majoria social del catalanisme i del país està canviant de valors.

El concepte que en aquell moment Mas posa damunt la taula és el de transició nacional, una manera suau de dir que el futur està per fer. Vincula aquesta transició al dret a decidir que havia exposat tres anys enrere: “Igual que Espanya va fer la seva transició democràtica un cop acabada la dictadura franquista, Catalunya ha d’encetar la seva transició nacional. Parlo de transició, no de revolució. I com tota transició cal fer-la de manera democràtica, pacífica, i a base de grans consensos interiors. (…) El dret a decidir dels catalans enfonsa les seves arrels en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? A quina persona amb principis democràtics sòlids i ben fonamentats li pot fer basarda que la democràcia es manifesti amb naturalitat? Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans ho vulguin, i no és simplement una derivada o un subproducte constitucional, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir el que més ens convé com a poble”. A l’hora de la veritat, però, Mas encara és fill del seu discurs del 2007 i vol un dret a decidir a trossets, per això concreta la seva ambició en un apartat: “És responsabilitat d’un President i d’un Govern no tancar les portes als anhels d’un poble, així com evitar fractures internes i portar-lo a la frustració. Per tant, proposarem com a gran repte per als propers anys en el camí de la transició catalana que iniciem, basada en el dret a decidir, la definició d’un model propi de finançament per a Catalunya: el Pacte Fiscal”. En aquell moment, les elits barcelonines, que ara imploren una inexistent tercera via, observen aquest important objectiu presidencial amb escepticisme. No el faran seu fins que s’adonin que té un gran suport social i que, a més, pot emprar-se tàcticament per frenar els anhels independentistes.

La resta de la història és recent i ben coneguda. Després de la manifestació de l’11 de Setembre de l’any passat, Rajoy es nega rotundament a negociar qualsevol nou pacte fiscal i Mas avança els comicis per tenir més força davant de Madrid però –contra pronòstic- perd 12 diputats mentre ERC guanya terreny. En el darrer i vigent programa electoral de CiU –subscrit també per Duran Lleida- la federació afirma el següent: “Volem construir una majoria social àmplia perquè Catalunya pugui tenir un estat propi dins el marc d’Europa, perquè Catalunya té l’aspiració de ser un poble normal entre els països i les nacions del món”. La majoria dels que van llegir o escoltar això no pensaven en Baviera sinó en Dinamarca, dir el contrari és prendre el pèl a la gent.

Aquest canvi en l’orientació de CiU anava acompanyat d’un compromís molt clar: “En aquest sentit, i recollint l’establert a la resolució que va aprovar el Parlament de Catalunya per àmplia majoria el passat 27 de setembre de 2012, el proper Govern de la Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu. Aquesta consulta es farà d’acord amb la legalitat que s’esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica”. Lliurement i democràticament, vet aquí el contracte de Mas i –vull subratllar-ho- de Duran Lleida amb els electors. La tercera via passava a ser història.

Ara toca concretar la data de la consulta i la pregunta. El primer assumpte no depèn només de les institucions catalanes, la segona sí, sens dubte. La pregunta ha de ser clara. L’experiència fallida del Quebec ens ensenya que no ens podem fer trampes. Un referèndum, per cert, no és una enquesta amb moltes caselles. Cal triar entre dues opcions ben definides. I, si anem a les eleccions plebiscitàries, els partits hauran d’escriure els seus respectius programes en funció d’aquesta pregunta.

Tagged with:
 

7 Responses to Fa sis anys Mas defensava una tercera via

  1. Josep ha dit:

    Moltes felicitats pel bloc i molt bona explicació de l’evolució que ha anat fent el President Mas, molt d’acord amb el que dius.

    Segons el meu parer, en Mas no hauria baixat tants diputats si hagues aturat l’ambiguitat (evidentment si en Duran deixés de posar pals a les rodes) i anés directe a per l’objectiu. Quan en Mas parla clar, és tot un goig tenir un president així. Esperem que aconseguim la llibertat aviat. Enhorabona de nou pel bloc.

  2. Miquel Almirall Céspedes ha dit:

    Per no fer-nos trampes al solitari, seria bo no inflar les xifres de participants en actes massius: a Catalunya mai no hi ha hagut cap acte massiu que hagi reunit un milió de persones.

  3. Robert Gorreta ha dit:

    Trampes al solitari! gallifante per al senyor Almirall, mèrit extra per fer la primera utilització de la tant suada expressió tertuliana abans i tot que el columnista

  4. Miquel Picas ha dit:

    Moltes felicitats pel bloc, peró no podries fer servir una font mes clara? El Times New Roman, no está una mica anticuat? Jo el faig servir es Verdana.

  5. Pere Gallerí ha dit:

    Hi ha un aspecte de la sentència del TC que encara em sembla més humiliant: que el que és inconstitucional a Catalunya és constitucional a Andalusia i altres llocs. Constitucions blandi blub.

  6. aniol ha dit:

    Sr. Francesc Marc, enhorabona pel web i pels continguts.

  7. Carles Macaya ha dit:

    Jo sento que també creía posible ser català dins una Espanya plurinacional i plurilingüística.
    El temps m’ha demostrat que això és imposible. Allà no volen i volen asimilar-nos.
    De cap de les maneres ho he de permetre!
    Només queda un camí que és decidir nosaltres el que volem ser i com ho volem ser. I això només ho podrem fer esdevenint un ESTAT INDEPENDENT. Un cop siguem nosaltres aleshores podrem decidir amb qui i com ens aliem, en una interdependencia de tu a tu.
    A mi m’agradaria estar a Europa.Però si no ens volen, tampoc no passa res.
    El que si no puc permetre és que jo i la meva familia no poguem ser el que som CATALANS. I estic disposat a fer tots els sacrificis que calguin per aconseguir-ho.
    I ara és el mment.
    Anem-nos-en… No tenim cap més camí.
    A més no hi ha res més il.lusionant i integrador que poder construir la Catalunya de futur plurinacional i plurilingüística.
    Vull la independencia de Catalunya. I la vull ja!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.