Durant molt de temps vaig considerar -com molta gent- que Jorge Fernández Díaz era un home raonable dins del PP de Catalunya. Provenia del partit d’Adolfo Suárez, no s’apuntava a la demagògia lingüística i, al costat d’elements com Vidal-Quadras, era algú amb qui sempre es podia parlar. Quan va ser nomenat ministre d’Interior, el vaig felicitar sincerament, perquè pensava que podria fer-ho molt millor que alguns personatges nefastos de l’etapa Aznar. Malgrat autoubicar-se -des de la seva conversió- en posicions ultraconservadores en matèria de creences i moral, aquest germà Fernández Díaz semblava mantenir un pragmatisme prou flexible, típic de molts alts càrrecs de la desapareguda Unión de Centro Democrático. Cal recordar que ell va ser el governador civil més jove d’Espanya en els anys primerencs de la democràcia.

Avui, Fernández Díaz és un símptoma clamorós de la manca d’idees en el Govern espanyol. En roda de premsa, ha dit que Catalunya viu una “fallida social, familiar” a causa del procés sobiranista. Per il.lustrar la seva tesi, el ministre ha explicat que aquest Nadal hi ha hagut famílies i amics que han optat per no reunir-se, perquè la qüestió els divideix -segons sembla- d’una manera insuportable. Aquest argument fa riure i posa en evidència la migradesa intel.lectual i política de qui el diu i de qui el deixa dir. Potser un ministre hauria d’amollar missatges que no fossin propis d’una barra de bar. Sobretot quan és clamorós, en canvi, que la nova llei de Gallardón sobre l’avortament (molt del gust del ministre català) sí divideix abruptament la societat espanyola, d’una manera que fins i tot han criticat algunes veus populars.

Paga la pena recordar que l’ascens de Jorge Fernández Díaz es deu a tres factors, cap dels quals té a veure amb un gran talent: la fidelitat total a Rajoy, el premi a mantenir oberta la sucursal catalana del PP, i la picada d’ullet a la dreta ultracatòlica, especialment a l’Opus Dei, organització de la qual aquest dirigent popular és membre. No serà recordat ni com a generador d’idees ni com a líder inspirat de la dreta catalana espanyolista. Tampoc com a ministre. Sempre ha anat fent el que li han encarregat i prou. Amb la grisa lleialtat de qui porta anys i panys tocant la partitura de cada moment.

La credibilitat com a ministre i com a polític de Jorge Fernández Díaz va enfonsar-se de manera espectacular arran de la barroera operació de guerra bruta contra Artur Mas pocs dies abans de les darreres eleccions catalanes. Llavors va passar de la mediocritat a la incompetència. El diari El Mundo va publicar un document atribuït a la UDEF de la policia que depèn del ministre i un sindicat d’aquest mateix cos va sortir a escena per reforçar la suposada veracitat del que allí s’hi deia, insinuacions molt greus sobre l’honorabilitat del president de Catalunya. Temps després de celebrats els comicis, i gràcies a la informació aportada per entitats bancàries estrangeres, Mas va poder provar la falsedat de les informacions divulgades pel rotatiu de Madrid. El mal ja estava fet. En una posterior compareixença parlamentària, quatre mesos després d’aquella maniobra, el ministre Fernández Díaz va declarar tranquil.lament que la policia no havia sabut trobar l’autor de l’esborrany de la UDEF i que, en tot cas, no es tractava de cap paper oficial. Res més. Una vergonya institucional de les que fan època.

El que hauria estat motiu de cessament immediat en d’altres països democràtics aquí va tolerar-se com es tolera en una república bananera. Per cert, ni aquell dia ni mai, el grup de CiU al Congrés dels Diputats no va demanar -com calia- la dimissió de Fernández Díaz. Per què? Fóra interessant i fóra imprescindible que Duran Lleida o el diputat Jordi Jané expliquessin a tots els catalans el motiu d’aquesta actitud tan tova. Aquestes incongruències lleven part d’autoritat als convergents quan, en d’altres escenaris, fan servir missatges plens de frases boniques que volen connectar amb les aspiracions pacífiques de molta gent. Josep Rull té molta feina i ha de fer-la amb urgència, si és que vol que Convergència sigui una eina útil de debò al president Mas.

El millor que es pot dir de Fernández Díaz és que, sovint, sembla exercir el seu actual càrrec sense controlar tot el que es mou en el seu ministeri. Per entendre’ns, tot el que contrari del que es deia del socialista Pérez Rubalcaba quan feia aquesta mateixa feina. El problema de Jorge Fernández Díaz no és ser fill d’un policia franquista -la vida dels pares no ha de servir per jutjar els fills- ni la seva militància en l’integrisme catòlic. El seu problema és que, cada cop que obre la boca, il.lumina el drama del Govern Rajoy amb una sinceritat tan involuntària com higiènica per als ciutadans, catalans o no. En aquest sentit, escoltar les seves argumentacions sobre el polèmic projecte de llei de seguretat ciutadana ensenya que l’únic valor que mou de debò certes elits és la por. Por al futur i por a la democràcia. Fernández Díaz només és un petit símptoma d’un món que s’enfonsa, d’un poder que no sap diagnosticar el que passa i d’una política vella i feta al marge de la gent.

Tagged with:
 

13 Responses to Fernández Díaz com a símptoma

  1. Ramon Rovira ha dit:

    Es molt curtet, no mes que alguns altres ministres. Crec que no controla la policia i gaire be no controla res al seu Ministeri. Pero la seva actuació es un perill per la Democràcia.

  2. Miquel A. Ferrer ha dit:

    Excel.lent anàlisi d’aquest polític.
    Només afegiria uns trets sobre el seu caràcter: irós, que sovint perd els estreps, amb poca empatia, de diàleg difícil. Potser, producte de la seva íntima convicció de poc nivell intel·lectual i polític.

  3. Carles ha dit:

    Senzillament brillant, com la majoria d’articles d’en Francesc Marc Álvaro. Ets un valent, parles clar i cada dia ens agrades més. Desde Mollerussa, molts ànims i molta sort. En aquest país nostre, de vegades, ser valent està castigat, ja comencem a estar canssats de mitjes tintes i mediocritats, és per això, que aquest bloc és una bocana d’aire fresc.
    Moltes gràcies i molts ànims.

    Carles.

  4. Marc ha dit:

    Excel.lent article, ben comentat i, no és menys important, sense paraules insultants.

    La informació es pot entendre fàcilment i és, a més, amè de llegir.

    Prometo guardar-lo i conservar-lo als meus preferits.

    A reveure!!

  5. Carles Prat ha dit:

    Tot un retrat del que és el PP, mitjanies intel·lectuals, que tenen majoria parlamentaria, el que diu molt del nivell dels votants, i que volen manar de manera agressiva i dictatorial, res el franquisme.

  6. Es el retrat perfecte de un inepte que ha tingut i te carrecs en la politica emparant-se amb els seus amics franquistes com ell

  7. Raimon ha dit:

    Hi ha diverses exemples de ministres com aquest. El “progre” Gallardon que aspira a ser president i farà el que calgui per acontentar l’extrema dreta, la Mato que no serveix res més que per festes privades a cost “zero”, el fatxenda del Montoro amb la seva prepotència i veu gangosa, el Wert i el seu menyspreu per tot el que no sigui castellà…
    Aznar i Rouco tenen encara molta força en aquest PP al que li queden dos anys de patiment.

  8. M.Rosa ha dit:

    Magnific article!. Com diu Manolo Milian Mestres tots els que venien de la UCD eren de la branca franquista que duran un temps va estar calladets però ara que son majoria s’ han fet els amos i els patirem.

  9. Jesus Sánchez ha dit:

    El gran drama d’Espanya, des del punt de vista estrictament polític és que les enquestes ENCARA donen la majoria a un partit que no ha complert res del seu programa electoral, i té uns problemes molt greus de corrupció.
    A quin país “avançat” es podria donar aquesta situació?
    Parlem clar, el sistema polític espanyol és un reflexe de la societat actual. A CAT, tenim un sistema de partits diferents, però en alguns aspectes també sóm ‘espanyols’.
    Independència per canviar-ho, tot, per donar exemple a Europa de com es pot fer servir la política pet ferlansocietat més justa i lliure.

  10. rodenc ha dit:

    Res a dir, totalment d’acord

  11. Pau lo Blanc ha dit:

    Li felicito pel seu article sr. Álvaro. Res més ajustat a la realitat que el seu anàlisis de la mediocritat i incompetència del sr. Fernández Díaz. Deixi’m dir-li de tota manera que els problemes que vostè menciona no els té ell, els tenim nosaltres, el poble, que som qui patim les embranzides d’incapacitat d’aquesta classe política. Fernández Díaz NO és un petit símptoma d’un món que s’enfonsa, es un membre actiu i «vivant» del lobby polític català i espanyol, reflex fefaent d’aquesta manera de fer política, inepta i ineficaç en la gestió pública, impulsora del clientelisme fins el paroxisme i sempre còmplice amb els poders fàctics. Una classe política que ens ha abandonat a la nostra sort ja fa temps, enfonsant-nos i enganyant-nos com a ceballots al llarg dels últims vint anys.

  12. […] “Aquest argument fa riure i posa en evidència la migradesa intel.lectual i política de qui el diu i de qui el deixa dir. Potser un ministre hauria d’amollar missatges que no fossin propis d’una barra de bar. Sobretot quan és clamorós, en canvi, que la nova llei de Gallardón sobre l’avortament (molt del gust del ministre català) sí divideix abruptament la societat espanyola, d’una manera que fins i tot han criticat algunes veus populars”, afirma el periodista. […]

  13. Rafa- ha dit:

    Fernandez Diaz no es mas que el mea pilas del gobierno Rajoy. A los que nos consideramos católicos nos produce vergüenza ajena.Cómo se puede ir por la vida con tan poca dignidad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.