La pressió que s’està fent i es farà sobre la trentena llarga de jutges catalans o residents a Catalunya que defensen la viabilitat constitucional d’una consulta sobre el futur de la nació catalana ha posat en evidència un fenomen interessant amb el qual el Govern Rajoy i els serveis d’intel•ligència espanyols no hi comptaven: hi haurà una part de càrrecs i servidors de l’Estat que, per motius de consciència, ideològics, familiars o emocionals, no acceptaran el dictat inflexible que sobre el procés sobiranista fixen el PP i el PSOE. El gest que han protagonitzat el jutge Santi Vidal i altres magistrats trenca i desafia l’estratègia d’Estat que ha planificat el Govern Rajoy i ho fa, justament, des de dins de l’Estat. El factor humà, diguem-ne.

És més important del que sembla que diversos representants del tercer poder de l’Estat decideixin desmarcar-se del que es vol vendre com una posició monolítica per part de Madrid. Amb anterioritat, només va transcendir l’actitud discrepant de Martín Rodríguez Sol, fiscal superior de Catalunya, el qual va ser forçat a dimitir després que les seves paraules sobre la situació de Catalunya fossin considerades intolerables pel fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce. Recordem que Rodríguez Sol va expressar una reflexió tan genèrica i assenyada com la següent: “Al poble cal donar-li la possibilitat d’expressar el que vol; en general a qualsevol poble”. El nucli dur de l’Estat va considerar que calia ser exemplars i severs a l’hora de castigar el dissident.

Que el manifest dels jutges catalans pro-consulta ha creat una forta irritació al Govern del PP s’ha posat de manifest en el tractament periodístic que està fent del cas el diari La Razón, el mitjà madrileny de la dreta més afí a Rajoy i el que interpreta i difon de manera més fidel i ortodoxa els moviments del Gabinet conservador. El diari editat per José Manuel Lara Bosch publicava, el passat dilluns 3 de març, diverses pàgines amb les fotografies –algunes suposadament agafades dels DNI- de tots els magistrats compromesos amb el dret a decidir, entre els quals hi ha partidaris de la independència i partidaris d’altres solucions. El rotatiu dirigit per Francisco Marhuenda ho recobria tot amb un titular ben explícit: “La conspiración de los 33 jueces soberanistas”. Un jutjat de Barcelona ja ha obert diligències prèvies arran de la denúncia presentada per diversos dels magistrats esmentats, que demanen que s’investigui l’origen de les fotografies reproduïdes per La Razón. Si es confirmés que aquestes imatges han sortit dels arxius de la policia espanyola, l’escàndol seria monumental i el ministre de l’Interior hauria de donar moltes explicacions.

L’Estat és una maquinària jerarquitzada i ben greixada, però això no assegura que tothom toqui la mateixa cançó. I menys en un moment en què el desprestigi de moltes institucions és tan acusat, des de la Casa Reial fins al Tribunal Constitucional, passant pels principals partits, el Banc d’Espanya, el Tribunal de Cuentas o la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia. Aquest context de notable desgast explica, entre d’altres motius, que el jutge que porta el cas Nóos, José Castro, hagi pogut imputar (després de batallar durament amb moltes i poderoses instàncies) Cristina de Borbó, un fet completament impensable fa només una dècada.

Amb tot, la paradoxa sempre brota. Ara resulta que els que demanen més mà dura al Govern Rajoy contra el procés sobiranista són, en part, els mateixos que mantenen encara la peculiar i fal•laç teoria de la conspiració sobre els atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid, una tesi que fa partidisme descarnat a costa d’afeblir la credibilitat de l’Estat. És la doble cara dels que passen per ser patriotes exemplars. Davant del procés sobiranista, l’aznarisme i la dreta extrema no fan bromes: volen que l’Estat es desplegui sense fissures i exhibint un zel excepcional. En canvi, l’Estat és una realitat que aquests mateixos sectors posen en dubte si es tracta de valorar el treball del jutge Gómez Bermúdez o el dels policies que van aconseguir atrapar els islamistes culpables d’aquella matança esgarrifosa.

L’Estat contra l’Estat, a propòsit de Catalunya. La Moncloa no ho controla tot, encara que ho intenta. L’Estat té punts febles. Per cert, es diu que el recent article del secretari d’Estat per a l’Esport en defensa del FC Barcelona –que tantes reaccions irades ha provocat en certs ambients madrilenys- també seria un cas de dissidència des de dins i des de molt amunt. Sobretot perquè també creixen les sospites al voltant del caràcter possiblement polític de la cadena de fets que van portar a la dimissió sobtada de Sandro Rosell com a president del Barça. Veurem quan de temps dura en el càrrec Miguel Cardenal.

Tagged with:
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.