Recupero avui el capítol 8 del meu llibre Els assassins de Franco: “L’Alzheimer d’Adolfo Suárez” (La Esfera de los Libros, 2005).
Penso que pot donar claus per a entendre la història recent, sobretot a les generacions més joves, que potser tenen poca informació sobre el que va ser la transició. Malgrat que aquest text va ser escrit fa gairebé nou anys, em sembla que no ha perdut actualitat.

Adolfo Suárez Illana, fill de l’expresident Adolfo Suárez, declara per primer cop públicament, el dimarts 31 de maig de 2005, en un programa nocturn de televisió, que el seu pare pateix la malaltia d’Alzheimer i afegeix que «ja no recorda que va ser president del Govern, ni coneix ningú i només respon a estímuls afectius». El fill del líder considerat l’artífex de la transició democrática afegeix que la seva família ha decidit donar publicitat a l’assumpte perquè volen mantenir la dignitat de la seva figura i volen evitar les xafarderies.

L’home que impulsa, oficialitza i encarna l’esborrat sistemàtic de la memòria col•lectiva que va implicar la transició acaba els seus dies atacat per una terrible malaltia que es caracteritza per volatilitzar la memòria personal de qui la pateix. Ni el guionista més agut de Hollywood hauria pogut imaginar aquest epíleg tan dolorosament escaient per a la transició, a trenta anys de la desaparició de Franco per mort natural.

Els miralls col•lectius i els miralls personals se sobreposen, s’encavalquen i es reflecteixen bigarradament en un joc que és alhora dramàtic, irònic i cruel.

L’Alzheimer és una malaltia dels nostres temps, gairebé la metáfora perfecta a escala individual d’una societat mundial que viu pendent d’un present continu i que, com diu Umberto Eco, ha convertit els mitjans de comunicació en «màquines de l’oblit».

Segons els manuals mèdics, l’Alzheimer és un tipus de demencia degenerativa, considerada secundària perquè no es deu a cap altra malaltia. Implica l’alteració de certes àrees del cervell que condiciona una pèrdua progressiva de les funcions intellectuals. Els metges diuen que és, per tant, una malaltia de la intel•ligència. Cal que retinguem aquesta dada.

En la fase inicial de la malaltia, es donen errors i buits en la memòria recent i, a mesura que el procés degeneratiu avança, es perd la capacitat d’assimilar i retenir fets recents així com la capacitat d’abstracció; això impedeix comprendre lectures o mantener converses. El procés d’oblit afecta també, paulatinament, operacions quotidianes i el malalt desaprèn irreversiblement moltes operacions senzilles com ara vestir-se o menjar sol.

És notòria la desorientació que es registra en l’espai i el temps. El malalt es perd sovint, si surt sol de casa, i no sap en quin moment del dia i en quina data del calendari viu. Tot això va unit a deficiències en la coordinació i l’equilibri, i comporta inestabilitat i caigudes.
En la fase terminal de l’Alzheimer, desapareix completament la memòria i el malalt ja no conserva records recents ni remots. El llenguatge es deteriora progressivament i es perd la capacitat de fer frases senceres i estructurades i de dir coses amb un mínim sentit. Apareix, de manera involuntària, l’acudit del nonsense i el neologisme inesperat. La comunicació es va reduint a expressions cada cop més primàries com els crits i els plors. El malalt deixa de reconèixer aquelles persones més properes, fins i tot la parella i els fills. Apareix la mirada perduda, incapaç d’establir contacte amb la resta. Qui pateix Alzheimer pot sentir- se humiliat, frustrat, fracassat i pot sentir també hostilitat cap aquells que el cuiden i també cap a ell mateix.

Hi ha un moment crític en què el malalt depèn totalment dels altres per fer qualsevol cosa i requereix vigilància constant. La mort acaba sobrevenint a causa de les complicacions generades pel quadre de deteriorament psíquic i físic.

L’afectació de la memòria és coneguda tècnicament com amnes i és l’aspecte més espectacular de l’Alzheimer. Una de les bases essencials de la nostra identitat personal —per no dir la base per antonomàsia— és la memòria, mitjançant la qual elaborem, fixem i ordenem la nostra experiència. Com va escriure el cubà Guillermo Cabrera Infante, els humans «som memòria i res més». En alterar, dislocar i esborrar la memòria personal, l’Alzheimer altera, disloca i esborra la identitat del malalt. Arriba un dia en què el malalt es mira al mirall i no sap exactament qui és aquell o aquella que hi ha a l’altra banda. Amb l’Alzheimer, allò que érem i allò que som es perd. La nostra identitat és la gran víctima d’aquesta malaltia.

Però el cas desafortunat d’Adolfo Suárez ens porta a fer-nos algunes preguntes.

Què passa quan el malalt d’Alzheimer és algú que, amb anterioritat, ha introduït canvis radicals i sobtats en la seva identitat i ha passat, en pocs mesos, de ser ministre secretari general del Movimiento a president del Govern de la democràcia? Què passa quan el malalt d’Alzheimer és algú que, amb anterioritat, ha procedit a oblidar i fer oblidar sistemàticament el passat en benefici d’un present sense referències? Què passa quan l’Alzheimer ataca la impostura?

Anem més enllà de la persona i de la biografia concreta. Suárez és la icona d’un temps i d’un país. Interessa allò que ell va representar a la perfecció: l’Espanya de la transició.

La transició democràtica, com hem explicat en el segon capítol, va ser una enorme impostura. La dels herois d’una oposición incapaç de derrocar Franco i la dels exfranquistes que volien continuar tenint vida política. I la de tota una societat que, anestesiada durant anys, va acceptar o consentir, activament o passivament, una sortida de la dictadura que no va passar ni per la reconciliació, ni pel perdó, ni pel reconeixement de les víctimes, ni per la veritat dels fets històrics. Vam escombrar tot això sota l’estora per tal de construir un mite nou, bell i pràctic que conjurés el fantasma de la Guerra Civil i les antigues i acumulades violències. La subordinació absoluta del passat al futur va
fer bones totes les impostures i totes les seves derivades: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d’unsi d’altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demócrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d’oposar-se a Franco ja convertia algú en demòcrata. No es va jutjar ningú, es van crear noves paraules i es va acceptar el cromo. Fins i tot vam trobar un gran eufemisme per no dir franquisme o dictadura: «etapa anterior». La pau va ser el premi (un bon premi, segur) i la penyora va ser la memòria. La transició genera en la societat espanyola la malaltia de l’Alzheimer en la seva versió social. Per això ningú no trova estrany, per exemple, que l’exministre franquista Manuel Fraga s’abraci avui amb entusiasme al dictador comunista cubà Fidel Castro; és un joc de miralls esperpèntics on es fa difícil de saber exactament quin d’aquests impostors aconsegueix doblegar amb més gràcia la seva identitat per arribar a fer-la compatible amb l’altre. La fotografia que veu el públic és, finalment, la de dos amics gallecs, més enllà del temps i de la història.

Els primers símptomes d’Alzheimer col•lectiu es manifesten el dia 21 de novembre de 1975 i, des de llavors, no hem deixat de patir canvis degeneratius en les neurones del nostre cervell social, la qual cosa ha impedit realitzar algunes funcions democràtiques amb normalitat. També, tal com passa a escala individual, en l’espai entre les diferents neurones s’han anat acumulant i dipositant unes substàncies anormals, allò que tècnicament s’anomena «placa senil». Arran de tot plegat, la democràcia española no pot amagar, a data d’avui, uns perfils de certa atròfia. No han mancat, tampoc, caigudes i trompades, la més sonada de les quals —com se sap— va ser l’intent de cop d’Estat del 23 de febrero de 1981.

Ara, trenta anys després d’enterrar Franco, l’Alzheimer de la democràcia espanyola ha tocat sostre i ha fet col•lisió amb la impostura fundacional del nou sistema. La democràcia española té, doncs, un greu problema d’identitat en haver-se superposat la fase final de l’Alzheimer social (la jubilació de tota la generació que fa la transició) a l’esllanguiment de la impostura dels herois, representat en senyals tan diversos com l’atropellat i polèmic final institucional de Felipe González, la dificultat de tirar endavant un nou Estatut per Catalunya, la crisi profunda del model Barcelona, la repetició buida i mercantil de la cultura oficial progressista, el naufragi de projectes virtuals com el Fòrum 2004 o la incapacitat d’encarar de manera eficaç reptes com la nova immigració o la crisi educativa.

Per a entendre l’Espanya política d’avui cal imaginar-se la greu desorientació d’una persona que es passa trenta anys vivint en la impostura més absoluta i, de cop, li descobreixen que està afectada per l’Alzheimer. Com se sentiria aquesta persona? La pèrdua progressiva de qualsevol memòria es produiria sobre la versió simulada de l’impostor o sobre els records reals? Què retindrà el malalt amb més facilitat? Allò que formava part de la seva existència oblidada expressament o allò que va ser la seva segona biografia reconstruïda? Pot arribar a confondre, el malalt, el pla del mite fet a mida i el pla de la seva identitat original negligida? Quan l’impostor pateix Alzheimer desmunta la ficció o, per contra, l’exagera? Renega de la impostura o l’assumeix com a única identitat? Pot, un impostor malalt d’Alzheimer, acabar creant una tercera història nova, feta de fragments barrejats de les seves dues vides? Com afecta la identitat la malaltia de l’Alzheimer a algú que ja l’havia modificat radicalment abans pel seu compte? Realitat, ficció, present, passat i futur esdevenen un puré gris en el cervell de l’impostor que va perdent els records. Ell ja no sap distingir allí on comença la veritat o la faula, allí on va ser necessari mentir i allí on va ser obligat callar. No sap separar
la seva biografia primera, la seva biografia segona i els ponts subtils i febles que les uneixen.

L’Espanya i la Catalunya d’avui viuen aquesta complicada coincidència d’un Alzheimer social agut sobre una impostura decadent que les elits polítiques tracten de mantenir. Això fa que els ciutadans no sapiguem qui érem, qui som i, sobretot, qui volem ser. Tenim un problema d’identitat, que a Espanya solucionen amb més nacionalisme espanyol en contra de la pluralitat de les nacions incloses dins l’Estat, i que, a Catalunya, no solucionem de cap manera, perquè encara no hem decidit de debò si volem ser espanyols de segona vigilats per Madrid o catalans de primera que exerceixen més poder i administren més recursos. Hi ha un detall bàsic per a entendre la raó d’aquesta diferència: els espanyols ja no tenen por de la Guerra Civil i els catalans, en canvi, encara vivim pendents de no patir un daltabaix i fem qualsevol cosa per no violentar la cohesió civil del país, que sembla —diuen— que és molt feble. Espanya avança i Catalunya s’atura. Però les relacions Catalunya-Espanya no són l’objecte primordial d’aquestes reflexions. Allò que ens ocupa és la història i la seva relació amb una cultura política realment democràtica que trenqui amb les velles inèrcies.

Per a prolongar les impostures de la transició, les elits van importar el tuning automobilístic a la política, els negocis, la cultura i el món associatiu. El tuning és l’afició que consisteix a adaptar els cotxes de turisme a les preferències i dèries particulars de cada usuari. És una manera de personalitzar els models, des del motor fins al més petit detall decoratiu de l’interior. El tuning automobilístic va néixer als Estats Units i, a Europa, té un gran arrelament a Alemanya. Els tuners (ells escriuen «2nrs») es gasten molts diners en complements i a recrear les seves fantasies estètiques, les quals sorgeixen d’hores i hores d’il•lusió i ganes de singularitzar-se. Hi ha molts tallers que s’hi dediquen i fins i tot s’editen revistes especialitzades. Els tuners són gent jove que han trobat en la recreació dels turismes una manera de projectar la seva identitat personal. El tuning és una forma d’identitat que dóna un plus de diferència en un mercat que es basa en l’estandardització. Per això va interessar tant a les elits polítiques, àvides de fer-se models a mida per a poder circular. Així van poder sobreviure tants polítics i dirigents socials, culturals i econòmics. Posem un exemple ben lluït del tuning espanyol: José María Cuevas, que ocupa la presidència de la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales) des de l’any 1984 de manera ininterrompuda.

Cuevas no ha estat mai empresari de debò, ni de lluny. Cuevas és com un Seat Panda que, gràcies al tuning, acaba semblant un cotxe vagament esportiu. A l’hora de la veritat, però, ja es veu que tot és façana. Cuevas va estudiar al Colegio Mayor Santa María de Europa, a Madrid, amb Rodolfo Martín Villa i el socialista José Barrionuevo, entre d’altres. Després d’acabar Dret, va tenir un càrrec de certa importància al sindicat universitari franquista, el SEU. L’any 1965, va ser nomenat director del gabinet tècnic del Sindicato del Papel y Artes Gráficas, dins del sindicalisme oficial del règim. Aprofitant els contactes i els tripijocs, va saltar cap a l’empresa paperera Sarrió. La seva gestió com a director general li va sortir prou bé i va començar a passar per empresari, però mai no s’ha jugat ni un cèntim de la seva butxaca ni ha creat riquesa arriscant res. Gràcies a la xamba de ser designat president de l’anomenada Asociación Nacional de Fabricantes de Pasta-Papeleras, Papel y Cartón va poder formar part de la comissió gestora de la CEOE, el juny de 1977. I en aquell moment li va tocar la rifa, perquè va trobar el seu lloc al món. Tot un tuner de concurs, en Cuevas, que ha sobreviscut a molts presidents de Govern i no sembla voler-se jubilar, per ara. Cal dir que el tuning ben fet aprofita de manera intel•ligent el model de sèrie i hi posa molta imaginació. Un Seat Panda és un Seat Panda, però tothom entra en el joc i celebra la màgia dels tuners. Cuevas ja deu haver anat bé als empresaris espanyols; en cas contrari, l’haurien canviat.

Hem escrit abans que l’Alzheimer és una malaltia de la intel•ligència i cal que tornem sobre això, perquè té una transcendència cabdal en l’expressió de les voluntats democràtiques. Altrament no es pot entendre que les urnes espanyoles hagin atorgat la confiança a personatges tan poc creïbles democràticament com José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero.

El primer va ser portador d’un simulacre de centrisme que va exhaurir-se en el moment que va obtenir la majoria absoluta. El segonés portador d’un discurs buit fet de promeses que, inevitablement, entra en col•lisió amb les seves accions perquè ningú no pot pretendre oferir una cosa i el seu contrari a la vegada. A diferència dels impostors de la transició, el nivell tècnic i artístic dels quals s’ha de reconèixer, aquests dos personatges es limiten a una simulació de baixa intensitat, un petit carnaval domèstic i atrabiliari. És un joc escolar, una pantomima maldestra que només s’explica perquè, en cada cas, serveix per a fugir d’anteriors lideratges i projectes cremats. Aznar representa aire fresc i un punt i a part després de l’etapa final, plena d’escàndols i corrupcions, de González; Zapatero representa aire fresc i un punt i a part després de l’etapa final, plena d’autoritarisme i imposicions, d’Aznar. Però ni Aznar ni Zapatero tenen valor per ells mateixos, són únicament el mal menor, la vàlvula per on s’allibera la pressió, una solució de compromís, una manera que té el sistema per passar pantalla. Aznar guanya per la creixent corrupció de l’adversari i Zapatero guanya per les mentides de l’adversari en un context de trauma després d’un gran atemptat terrorista a Madrid.

El problema és que, després de l’etapa dels lideratges de la transició, l’Alzheimer social ha bloquejat el sorgiment de projectes de dimensió realment engrescadora. La intel•ligència del sistema espanyol no dóna per més que per tenir un Aznar o un Zapatero. A Catalunya, en jubilar-se una figura de la transició com Jordi Pujol, hem caigut en un estrany interregne gestionat per un polític com Pasqual Maragall, que prové de l’antifranquisme però que ha de negociar i entendre’s amb la generació posterior, tant dins com fora del seu partit. I aquí es produeix una dislocació que ha resultat ser un trencacolls per al líder socialista català. La plasmació d’això és la necessitat biogràfica de Maragall de clausurar la seva carrera política amb l’obtenció d’un nou Estatut, mentre José Montilla, primer secretari del PSC i ministre, noté aquesta urgència històrica. En el cas català, la manca d’intel •ligència que es deriva de l’Alzheimer s’ha expressat en una caòtica pèrdua de realisme combinada amb una evident manca de respecte a l’electorat, a qui es va prometre un escenari neoconstituent des del convenciment que a la Moncloa hi hauria un president del PP que estalviaria la feina de negociar.

Alzheimer i impostura, impostura i Alzheimer. L’any 1978 es publica un llibret de divulgació de la biografia d’Adolfo Suárez que, en seixanta-vuit pàgines plenes de grans fotos amb textos curts escrits per Joaquín Bardavío, biògraf oficial del personatge, vol resumir la trajectòria de l’home que pilota la transició. No s’inclou cap fotografia on es vegi Franco amb Suárez: ja estem en plena operació d’esborrat de la història immediata. Els editors de l’opuscle no consideren gens interessant donar una fotografia de març de 1975 on Suárez, vestit amb l’uniforme preceptiu de camisa blava i jaqueta blanca amb un brodat amb el jou i les fletxes, jura el càrrec de vicesecretari general del Movimiento sota la mirada del dictador i del seu padrí polític, el ministre Fernando Herrero Tejedor, amb qui havia començat el 1958 com a secretari particular.

A l’hora de reescriure la història, molt de pressa i sobre la marxa, els escribes dels herois i dels franquistes evolutius tenen dubtes i vacil•len. Estan forjant un llenguatge que cerca neutralitat i han de fer provatures. Cal molt d’esforç per a trobar l’eufemisme perfecte, cal molta dedicació per a portar el llenguatge a un punt de corrupció que no grinyoli, que llisqui, que sigui fàcil d’entendre. Cal afinar molt per a extirpar tota referència del passat incòmode. Es perpetren textos que, en alguns casos, afirmen coses absolutament contradictòries i són, sense volerho, surrealistes. Per exemple, mentre el text d’obertura del llibret sobre Suárez consigna que «en menos de dos años de gestión presidencial España ha pasado de un régimen autoritario a una democracia inserta plenamente en el bloque occidental», a la pàgina 18 llegim el següent:

Y llegan las primeras elecciones democráticas en España. Había
que cubrir un tercio de las Cortes con diputados elegidos por
los cabeza de familia. Adolfo Suárez decide presentarse por Ávila.
Es 1967. Su campaña es técnicamente impecable, pero es su empuje
y el cariño de sus paisanos quienes le llevan a un escaño en
las Cortes. Ha conseguido el espaldarazo de su provincia, que le
confía la defensa de sus intereses.

És un error de coherència del redactor del llibret (de ràcord, que en dirien al cinema) o una confusió deliberada per anar reforçantles impostures que toquen? Si no és una relliscada (que no ho és), parlar de «primeres eleccions democràtiques» a l’Espanya de 1967 és un exercici premeditat i conscient de falsificació de la memòria col•lectiva. Si Suárez va ser un candidat escollit democràticament a Corts el 1967 (l’any en què jo vaig néixer), és que ell ja era un demòcrata testat en aquell moment, ja hi havia una democràcia en funcionament i, per tant, no té sentit parlar de sistema autoritari. La conclusió és d’impacte: Franco va impulsar les primeres eleccions lliures vuit anys abans de morir! El franquisme es va inventar allò de la «democràcia orgànica » i els postfranquistes estiren, sense dir-ho, el fil d’aquell concepte infecte fins a l’any 1978, tot sigui per a eixamplar el pedigrí demòcrata del primer cap de Govern electe de la jove monarquia parlamentària. Tota gran impostura necessita substituir uns fets per uns altres, adulterar —si és possible— tot el quadre general. En aquest cas, s’arriba al punt de fer avançar molts anys el calendari de l’arribada de la democràcia per millorar l’estampa de Suárez.

La faula de la transició és repleta de falsificacions d’aquesta mena, i no és cosa que hàgim descobert ara. El que resulta preocupant és que, a data d’avui, encara siguem presoners bastant resignats de les seves conseqüències.

Val la pena llegir el discurs que Suárez va fer per ràdio i televisió el 14 de desembre de 1976, vigília del referèndum de la reforma política, que era el primer pas per a trencar amb la legalitat franquista. Els amanuenses de cambra de Suárez eren delicats quan volien. Ells ja sabien el que es feien:

No significa en absoluto que ignoremos nuestro inmediato
pasado. Significa que lo asumimos, pero que lo asumimos con
responsabilidad. Significa que recogemos su herencia, pero la recogemos
con la exigencia de perfeccionarla y acomodarla —como
cualquiera de nosotros hacemos en nuestras casas— a las demandas
actuales de la gran familia nacional.

Eufemismes en estoig: assumir el passat amb responsabilitat és reescriure’l a conveniència; recollir l’herència per a perfeccionar-la i acomodar-la a les demandes actuals és sacrificar tot el passat al present i al futur… Dit això, Suárez era magnífic i ensems poètic resumint la situació:

Es evidente, señoras y señores, que todo ha cambiado en esta
nación. Desapareció la excepcional figura de Franco. Surgió en
la piel de España, en toda su riqueza, un pluralismo que tiene que
ser aprovechado y canalizado para ser útil a la comunidad. Se están
estructurando nuevas fuerzas sociales que deben tener oportunidad
de someterse al contraste del voto popular para que puedan
aportar su iniciativa al quehacer nacional. Y si esto es así,
¿hemos de asistir impasibles a esta profunda mutación de nuestras
relaciones? ¿Es lícito que adoptemos la cómoda postura de contemplar
el cambio sin procurarle los instrumentos jurídicos y políticos
para que sea positivo y creador?

Els meus pares van escoltar Suárez i van votar, com era previsible, «sí» a la llei de Reforma Política. «Habla pueblo, habla/ habla pueblo sí/ no dejes que nadie/ decida por ti», feia la cançoneta que convidava a votar el personal. En canvi, els meus mestres d’EGB, d’esquerres, com també era normal, van abstenir-se activament (per no confondre’s amb l’ultradreta, que demanava el «no»). Suárez, que controlava tots els ressorts propagandístics i la televisió, va aconseguir un 94,4% de vots favorables al seu projecte. Els meus pares van creure’s Suárez des del primer dia, completament. La majoria afranquista se’l va creure, tant a Espanya com a Catalunya. Malgrat l’èxit del PSC i del PSUC a les primeres eleccions generals de 1977 —aquestes, sí, democràtiques de debò— en Suárez no tenia rival com a líder mediàtic d’aquell incipient circ electoral. No siguem ingenus: de tots els candidats a president que concorren l’any 1977, Suárez és l’únic que ha gaudit abans d’una presència continuada a l’única cadena de televisió tant com ha volgut, per raó del seu càrrec de president del Govern designat pel rei. I gaudeix de tots els beneficis de muntar un partit —la Unión de Centro Democrático— des del poder i amb totes les facilitats, a una distància còsmica de tots els seus adversaris. Però, més enllà i més ençà d’aquests evidents avantatges, no es pot negar que Suárez connecta amb l’afranquista del carrer, perquè s’hi assembla i perquè combina populisme modern amb alguna cosa domèstica de noi de províncies que està fent el paper de la seva vida. Els afranquistes, que són els grans invisibles de tota aquesta faula i, també, en són els primers i principals destinataris, esdevenen els fans del personatge. El seu coixí electoral, el seu públic, la seva força.

El meu pare sentia simpatia personal per Suárez (més quan va descobrir que tenia la seva mateixa edat) i la meva mare el considerava un home atractiu, com milions de dones. Els meus pares van descobrir la democràcia amb aquest personatge. La gent silenciosa de l’afranquisme va tenir una icona propera, va tenir algú a qui fer confiança. Aquesta és una de les claus que la transició acabi sortint bé. Els meus pares es van empassar totes les impostures sense notar-les, totes les faules sense veure-hi gaire contradiccions. El meu pare va admirar tant Suárez que va passar, en poc temps, de formar part de la majoria afranquista a fer-se militant centrista i anar al lloc número 17 de la llista de la UCD a les primeres eleccions municipals de Vilanova i la Geltrú. Aquest va ser també un mèrit d’aquell nopartit que era UCD: fer entrar en el sistema molta gent que venia de l’anestèsia afranquista, gent que no havia participat del poder dictatorial i que tampoc no havia combatut des de l’oposició. El cap de llista d’aquella candidatura centrista vilanovina era Josep Piqué Tetas, pare de l’actual líder del PP de Catalunya i exministre d’Aznar Josep Piqué, que havia estat l’alcalde de la ciutat durant el mogut interregne que va anar de 1976 a 1979, quan Franco ja era mort però encara no s’havien escollit edils a les urnes. El resultat de la gent de Suárez a Vilanova va ser discret i només van aconseguir tres regidors que, com era d’esperar, van passar-se tot el mandat als bancs de l’oposició enfront d’un govern local del PSC-PSUC, com en tantes poblacions.

Ara, Suárez existeix més en la meva memòria que en la realitat. El recordo a la tele, en blanc i negre, fent discursos amb aquella frase que es va fer cèlebre: «Puedo prometer y prometo… ». Nosaltres recordem Suárez però ell ja no recorda ni tan sols l’alta responsabilitat que va tenir, ni els pactes que va tancar, ni la distància exacta entre allò que va fer i allò que va dir que feia. L’editor Rafael Borràs ha explicat que Suárez estava treballant en un llibre de memòries abans que se li agreugés l’Alzheimer. On deu haver quedat aturat el relat de Suárez? En quin punt de la seva vida i de la seva carrera política l’expresident va haver de deixar d’escriure? Fóra apassionant poder accedir a aquest original. La triangulació complexa entre testimoni, oblit i faula tal vegada abocaria llum sobre moltes coses. O potser ens mostraria un Suárez nou, diferent del que va sortir del franquisme i del que va conduir la transició, una tercera personalitat. Qui sap.

Potser un escriptor que ha de lluitar contra la pèrdua de la seva memòria (o memòries successives refetes) pot abocar-se més fàcilment a allò que l’escriptor W. G. Sebald anomena «els abismes de la història», allí on «tot hi és barrejat i, si es mira dins, se sent por i vertigen». Un Suárez situat davant de l’encàrrec de plasmar la seva peripècia política podria haver enllestit una monumental nova història natural de la destrucció, a la manera del literat alemany autor del llibre del mateix títol. En aquest cas, però, la destrucció no hauria fet referència a les ciutats alemanyes bombardejades pels aliats sinó al vell sistema franquista que el primer president de la democràcia desmunta sense que tot allò rebenti.

L’estiu de 2004, va morir l’expresident del Estats Units Ronald Reagan, afectat també d’Alzheimer. El mandatari que va guanyar la Guerra Freda va desaparèixer sense ni tan sols poder dir el nom de la seva dona. El poder veu esborrar-se els seus records en la més pura literalitat i no ho pot evitar, malgrat tots els avenços tècnics. Els que han governat perden la seva identitat (ambicions, pors, secrets i culpes) sense poder-hi fer res. Quan s’esborra la memòria dels que han decidit el nostre destí, també es perd aquell camí estret que situa els homes davant de les seves responsabilitats.

L’oblit ens fa irresponsables però nosaltres pensem que ens fa lliures”.

(Estiu del 2005)

Tagged with:
 

3 Responses to Suárez i el que no surt al relat oficial de la transició

  1. rodenc ha dit:

    Som ben poca cosa, fins i tot líders de primera línea, hi ha una frase, de la que no recordo l’autor, que diu que no es pot dir que la vida d’una persona hagi estat exitosa fins que s’hagi mort. Aquests casos esmentats, Reagan,Suarez… demostrarien que es veritat,

  2. FerranPVilar ha dit:

    Per bé que trobo suggerent, lúcid i també respectuós el paral·lelisme, a mi, fill d’una mare en fase terminal d’Alzheimer, no em fa gràcia.

  3. Xavier ha dit:

    Excel·lent. Moltes gràcies per situar els fets d’una manera clara i precisa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.