És la primera jugada intel·ligent de l’Estat per frenar el procés sobiranista català des de la manifestació majoritària de l’Onze de Setembre del 2012, la Diada que va capgirar l’agenda política i va fer emergir una nova majoria social partidària d’una Catalunya independent. Però això no significa –cal tenir en compte la complexitat de tot el quadre espanyol- que l’abdicació de Joan Carles I es faci únicament mirant a Catalunya. Hi ha diversos factors que dibuixen una crisi profunda del sistema sorgit després de la mort del general Franco, entre els quals el desafiament català pesa molt però està inscrit dins d’una descomposició general dels equilibris de poder forjats durant la transició. La crisi dels grans partits, el desprestigi del poder judicial, la corrupció estructural, els vincles viciats entre banca, política i sectors regulats o la mateixa pèrdua de popularitat de la família reial han encès l’alarma dels entorns més dinàmics de les elits econòmiques. Calia moure peça amb certa audàcia i per això era imprescindible començar pel cap de l’Estat, un símbol que ha de ser reflotat.

Un canvi generacional i de cares no és res per si sol però és condició necessària per abordar una operació més ambiciosa que assoleixi diversos objectius a la vegada, tres principalment: que sembli que Espanya té un projecte, que sembli que la monarquia reconnecta amb una majoria, i que sembli que el cor de l’Estat fa dissabte i esdevé un exemple moral després d’una etapa plena d’ombres. Ni el PP ni el PSOE tenen avui un projecte engrescador que pugui compensar del malestar en la societat espanyola i que pugui competir contra el projecte sobiranista a Catalunya. Felip VI serà el venedor d’aquesta Espanya ideal que el seu pare ja no podia representar. Som davant d’una estratègia ben planificada. L’hereu de la Corona espanyola va fer deu visites oficials a Catalunya durant l’any passat i enguany ja en porta més de mitja dotzena. Felip VI farà política com la va fer Joan Carles I, sempre i en tot moment, no només quan va comentar les darreres aspiracions catalanes. És el que li demana la fracció més oberta i més imaginativa de l’Ibex 35. Per entendre exactament la tasca que li encarreguen al nou monarca n’hi ha prou de llegir un fragment de l’article que ahir publicava el director de El País, Antonio Caño: “Su problema será el de responder a las expectativas, devolverle a esta nación la ilusión que la crisis económica y las disfunciones de las principales instituciones han destruido”. La nació espanyola necessita il·lusió i Felip VI ha de fabricar-la i vendre-la a la gent. Una il·lusió contra el secessionisme català, contra els nous partits que trenquen vells consensos, contra el populisme d’uns i la temptació reaccionària d’altres, contra la fatiga d’un règim que va edificar-se sota la vigilància d’uns militars que se sentien propietaris de l’hort. En què consistirà aquesta il·lusió? No trigarem a veure-ho.

Les elits i els poders de l’Estat han fet cas, aquesta vegada, de l’aforisme de Joan Fuster: “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Per això s’han posat a la feina i la faran el més ràpidament possible. Arriba massa tard l’abdicació? A la vista de les manifestacions republicanes en diverses ciutats espanyoles, es podria pensar que sí. No tinc prou informació per ser concloent en aquest sentit, però no hem de menystenir el pes d’una Espanya conservadora que, més enllà o més ençà de la salut del PP, està molt lluny dels valors laics i rupturistes que pot encarnar una reedició del republicanisme hispànic, espanyolista i unitarista en molts casos, rarament federalista. Els fantasmes de la guerra civil no s’han extingit en moltes províncies del Regne, encara que a Madrid i en determinades capitals hi hagi una opinió –principalment jove i molt activa- situada a l’esquerra de l’esquerra oficial.

A Catalunya, l’abdicació arriba molt tard i els seus impulsors ho saben. Però també saben que el sobiranisme té unes febleses d’origen que poden explotar-se si se saben polsar certs ressorts. En aquest sentit, els rumors sobre el paper de Felip VI com a facilitador d’una hipotètica tercera via mereixen ser apuntats, i més quan la sortida d’escena de Rubalcaba pot facilitar que el PSOE col·loqui algun líder que s’avingui a explorar el que a Madrid en diuen “la componenda”, un extrem que també exigiria un canvi d’actitud per part del PP. A l’hora de fer previsions, convé no desestimar, de passada, la gran coalició entre populars i socialistes, sobretot si aquesta tingués la benedicció d’un monarca jove que agafés la bandera de la regeneració i la unitat dels espanyols. La suposada tercera via, que ningú no ha posat encara damunt la taula, podria accelerar les discrepàncies entre Unió i CDC, i podria també obrir una pugna aguda entre els dirigents de la vella i de la nova Convergència, amb efectes imprevistos en les bases convergents més identificades amb la independència i en el conjunt del moviment sobiranista. Cal comparar la declaració oficial que el president Mas va fer ahir reafirmant la continuïtat del procés amb les paraules de Miquel Roca sobre el nou rei espanyol.

La primera prova de foc de CiU davant d’aquest moviment de l’Estat serà la tramitació urgent de la llei orgànica que ha de regular el procediment per a la successió a la Corona espanyola. En el món anterior a la sentència del TC sobre l’Estatut, CiU hauria aplicat sense pensar-s’ho la plantilla de la responsabilitat en un assumpte dels anomenats “d’Estat”. En el món present, el del procés de transició nacional i el dret a decidir, ¿poden els diputats que dirigeix Duran Lleida votar, com si res, una llei orgànica sobre el cap d’un Estat que no permet preguntar als catalans què volen ser? És indubtable que l’arribada al tron de Felip VI pot generar turbulències en l’espai de CiU, que té, a més, com a principal soci de Govern un partit que llueix la condició republicana en el seu adn i que està guanyant terreny electoral. Una eventual abstenció de CiU a aquesta nova llei orgànica de successió seria menys estranya que un vot favorable de la federació, escenificat com si les coses de Madrid i les de Catalunya fossin de planetes diferents. Com ho explicaria el president Mas als partidaris de la consulta, començant pels militants del seu partit?

D’altra banda, el debat sobre monarquia o república que ara pren força en l’opinió pública espanyola pot desdibuixar i tapar el debat sobiranista català i, per tant, pot contribuir a canviar o desenfocar el marc d’interpretació dominant, que és favorable al bloc per al dret a decidir. En aquest sentit, costa d’entendre l’entusiasme d’ERC i de la CUP a l’hora de cridar la gent a manifestar-se ahir a les places per refusar la continuïtat de la monarquia borbònica. Tot i que entenc l’argument tàctic dels que defensen que les estelades havien de tenir ahir més protagonisme a les ciutats catalanes que les banderes tricolors, no em sembla menor el perill de subordinació del procés català a una onada persistent d’exigència d’un referèndum espanyol sobre la forma d’Estat. Des de l’any 2012, s’ha demostrat que les demandes del sobiranisme tenen una dinàmica pròpia; blindar aquesta lògica i reduir les interferències sembla que hauria de ser una opció de totes les formacions compromeses amb la pregunta i la data de la consulta catalana.

Tagged with:
 

5 Responses to L’abdicació posa a prova la fortalesa i la unitat del sobiranisme

  1. Xavi Miserachs Nadal ha dit:

    Molt bon article, com sempre. Us hauria d’enviar un correu si us plau, podríeu fer-me’n arribar un. Moltes.gràcies.

  2. Àlex Broch ha dit:

    Felicitats per l’ anàlisi, Marc. Àlex Broch.

  3. Guillem ha dit:

    Jo tampoc entenc que els mès partidaris de l´independencia vagin i es manifestin a favor de la República. Penso que el mès encertat es l´indiferencia i seguir el nostre camí.

  4. Ramon Formiga i Pujol ha dit:

    Benvinguda sigui la renovació de la gerontocràcia espanyola. Malgrat tot no crec que les elits madrilenyes permetin cedir ni un mil·límetre de poder a una perifèria incomoda i competitivament mes forta que ells. Aquest procés es, en part, una baralla per l’hegemonia de dues ciutats. No poden sofrir que Barcelona els faci ombra. Ells volen ser Londres…
    En relació al príncep Felip VI, personalment no tindria cap inconvenient que sigues el meu cap d’estat, sempre i quant Catalunya fos independent !!!. Un monarca – 2 països. Ho prefereixo abans que una república votada per partits majoritaris que podrien imposar candidats del tot inacceptables. ¿Qui seria avui el president d’una hipotètica República Espanyola, amb el corro del PP, el Sr. AZNAR ??. Encara més, per els que tinguin memòria o hagin llegit una mica, ¿com es va comportar la República a casa nostra?, fent anar a la “quinta del biberó” al front per poder arribar ells a França…
    O també França, amb el president Mitterrand, tèrbol entre els tèrbols, o amb el lladre Jacques Chirac. Tampoc Itàlia se salva.
    Encara que hem de perseguir els ideals, la República es això un ideal i els Presidents son això humans….
    Per a mi l’únic objectiu, es la INDEPENDENCIA, com una única sortida viable a un estat que no accepta les minories. No estem ni políticament ni socialment representats i solament ens volen de comparsa i colonitzats per poder continuar-nos xuclant econòmica i moralment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Respongui aquesta pregunta: * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.